dissabte, 12 de juny del 2010

Blanca

No li va costar gaire adonar-se que li estava posant les banyes, la Blanca era una tia amb intuició que estava al cas de tots el detalls. Només li va caldre un cop d'ull al mòbil, una nit quan ja ell dormia. No ho havia fet mai aixó de xafardejar el telèfon del seu marit però volia comfirmar les seves sospites i clar, les va comfirmar.
Va pensar en montar un escàndol i engegar-ho tot a la merda, però s'ho va repensar, va respirar fons i va decidir aprofitar la situació, va recordar allò típic que la venjança es serveix freda i esperar el seu moment.
Al cap d'una setmaneta va començar el primer acte de la seva particular venjança. Es va arreglar com mai ho havia fet i amb l'excusa d'una trobada amb excompanyes d'escola va sortir de cacera, a buscar un bon o mal tio per coronar amb banyes al seu marit.
Va anar a un bon restaurant, on va sopar soleta, sense estalviar en res, esperant l'hora d'anar a un local modernillo on es podia pillar el que ella volia, segons l'hi havien dit. El vi del sopar i el xupito que va fer allà mateix la van fer agafar un taxi que la va deixar a la porta del local en qüestió.
Va entrar i va anar de dret als seveis on es va arreglar el cabell, es va recolocar els sostenidors i es va donar una segona mà del perfum francès que el marit li havia regalat. Cinc minutets després estava ja a la barra demanant el seu combinat preferit i mirant si veia alguna cosa interessant per acabar bé la nit.
La cosa es va començar a espatllar quan una veu femenina i coneguda li va dir "com estàs guapa? que fas fer aqui?". El cap de la Blanca va trobar una excusa que tampoc va convèncer la seva amiga Maite que es va asseure, també sola, en una taula a uns metres d'ella.
La Maite no era una de les seves millors amigues, es veien de tant en tant i amb poca conversa, més que res per que vivien al mateix barri i coincidien alguna vegada al tenir mateixos horaris.
El pla de la Blanca perillava, la Maite no es movia d'aquella taula i el fet de trobar un tio allà i que la colega ho pilles no li feia gràcia, no era el que ella volia.
Quan la Maite se li va tornar a acostar, no li va sorprendre la pregunta "encara sola?" sino la mà calenta d'ella dissimuladament posada sobre la seva cuixa buscant camí sota la seva faldilla. I més sorpresa quan els dits de la Maite li fregaven el cony per sobre les calces i una llengua humida entrava a la seva orella.
L'humitat que travessava ja les calces va fer somriure la Maite i amb un "anem a pentinar-nos" van anar cap als serveis agafades de la mà. Evidenment més que pentinar-se es van despentinar. Tancades en un dels 4 lavabos van començar a menjar-se les boques mentre les 4 mans no paraven de recorrer els dos cossos amunt i avall, de davant a darrere, sense parar.
Era evident que no era la primera experiència d'aquell tipus de la Maite, la Blanca es deixava fer, volia més, i també volia fer. Mirava i sentia com els dits i la llengua de la Maite fregaven i entraven per tots els forats del seu cos, sense dir-se res, contenint els gemecs i crits. No va trigar gaire estona ha tenir un dels millors orgasmes de la seva vida. La Maite, encara agenollada, la mirava amb un somriure burleta.
Recordant el que havia vist feia uns minuts la Blanca va pendre el cos de la Maite i es va esforçar per estar a l'altura, i va estar-hi, l'orgasme de la Maite va ser tant o millor que el seu.
L'endemà al matí la Blanca estava radiant, una mica cansadeta però amb una cara de felicitat com feia dies que no tenia. El marit li va demanar com havia anat la trobada, i ella "bé, una bona conversa", "dones, no pareu de fer anar la lengua" va dir ell.
Somrien amb el café amb llet a la mà "ben cert " va dir ella.

dijous, 10 de juny del 2010

On els carrers no tenen nom

Caminava rambla avall mirant el terra, sol, com sempre. La cigarreta en una mà i l'altra amagada a la butxaca d'uns texans vells i gastats. Caminava i es sentia sol enmig d'aquell garbuig de gent que omplia el passeig aprofitant la fresca de la nit. Havia sortit a mitja tarda d'alló que uns anomenaven casa i ell en deia presó. Ningú el trobaria a faltar allà, només una radio i un vell televisor li feien companyia en aquell forat.
Amb els seus quaranta llargs es sentia un fracassat. Havia fallat a uns pares i germans que el van deixar d'estimar per culpa d'ell mateix, a uns estudis que no va acabar, a una dona i dos fills que va abandonar i ara no volien saber res d'ell, a un grapat de bons amics que també va deixar perdre i a un munt de feines, bones i dolentes.
No havia fallat a l'alcohol, el tabac, les drogues, el joc, les putes, i a deixar escapar una salut que ara li passava factura.
Continuava caminant en silenci, una cigarreta rera l'altra, amb unes monedes a la butxaca que li servirien per comprar més tabac i potser comprar alguna cervesa en un supermercat.
Va deixar la rambla i va girar cap a un d'aquells carrerons estrets on tantes vegades havia passat. Uns metres enllà una romanesa que li devia treure 10 anys, tenyida de ros se li va oferir, "frances 10, completo 30", ell ni la va mirar, i va deixar enrere un "gilipollas" amb accent romanès acompanyat d'un dit alçat.
Més carrers, bruts, humits, foscos, tots li semblaven iguals. Va girar a l'esquerra i un pakistanès 20 anys més jove que ell li va oferir una bosseta "por 60 euros", tampoc va girar el cap, va deixar enrere un "te la dejo por 55".
Carrers plens de putes, camells, drogadictes, i de desgraciats com ell, que no tenien cap altre lloc on anar. Carrers que l'havien acompanyat els ultims 20 anys i que no sabia quants més l'acompanyarien.
Desitjava que no fossin gaires més.