Cartes

Aquella tarda, com moltes altres, estava assegut davant el televisor. Un canal d'aquest de 24 hores d'esport, on podies veure des de futbol a una interessantíssima partida de bitlles, passant per curses de cotxes o unes increïbles partides de billar.

Havia lluitat molt per evitar arribar allà on estava. Havia lluitat ell i tots els seus.

Feia un any que començava un joc que li feia apostar la vida en una partida en la que necessitaria bones cartes i molta molta sort.

Tenia varies cartes per jugar, totes amb noms que feien por, que indicaven la dificultat de la partida que tenia entre mans, quimioteràpia, radiació, cirurgia,... Cartes que feien por a ell i a tots els seus, que seient al seu costat en aquella taula on només hi havia un altre rival, això sí, un rival que havia posat una gran aposta sobre la taula.

No es va espantar, tenia joc i ajuda per jugar i va jugar, més ben dit havia de jugar. Sense por, posant una altra carta quan perdia l'anterior, aguantant malestar, caiguda de cabell, vòmits, dolor, desànim, millores, davallades,...Carta rere carta, sense por, en una partida, mai més ben dit, a vida o mort.

Un any després, esgotat però desitjant encara guanyar, deixava i perdia la darrera carta sobre la taula. Havia perdut sí, però havia jugat fins al final.

Davant el televisor mirava com uns esquiadors feien salts des d'un trampolí. L'acompanyava un respirador i un gota a gota endollat al canell. Només esperava que algú entrés i reclamés la poca vida que ja li quedava. Esperava... No sabia què esperava, no sabia com seria aquell moment, o aquella persona, o aquella cosa, o aquella llum, o aquella foscor, o aquell viatge, o aquell soroll, o aquell silenci, o....

Només sabia que podia venir quan volgués, que ell havia acomplert, que havia jugat net amb tot el que tenia a la mà, amb totes les cartes que havia tingut al seu abast.

Amb l'ajuda d'aquell gota a gota esperava tranquil, sense por, havent perdut una partida que tothom més tard o més d'hora, amb unes o altres cartes, acaba perdent.

Un saltador deixava enrera el trampolí, creuava amunt un cel blau i ell tancava els ulls.
No va veure com baixava i lliscava suaument sobre la neu.

Va per tu.

Purple Rain

Una nit com tantes, asseguda davant el teclat i la pantalla. Sola com sempre en aquell pis petit. Tenia ganes d'escriure alguna cosa. Sempre li havia agradat escriure però feia una temporada que rès li sortia del cap.

Aquella nit era diferent, o si més no la plantejava diferent. Havia arribat xopa d'una pluja que l'havia arreplegat a mig camí de casa. La dutxa d'aigua calenta la va deixar com nova i la copa de vi que preparava li venia molt de gust. Sentia el sò de la pluja mullant i refrescant els carrers. Només li faltava una coseta, alguna cosa que donés vida a uns auriculars que ara no deien res. Va mirar per la finestra i va saber què tenia que posar.

Els primers acords de guitarra van sonar abans que el príncep comencés a recitar-li unes paraules de sobra conegudes per ella. Una de les seves cançons preferides.

Un glop de vi, una mirada a la pantalla en blanc i llavors va notar-ho, ja no estava sola. Alguna cosa s'agitava darrera seu, en silenci. Va girar el cap i no va veure res, no es va preocupar, sabia que tard o d'hora seria allà, darrera seu.

Una mica més de vi.

Una alenada calenta al clatell li va fer saber que ja era allà, al seu costat. El príncep i una guitarra continuaven en la seva oïda, però cada cop menys en el seu cap. Llavors una veu tranquila, serena i suau va xiuxiuejar mentre unes mans calentes s'arrepenjaven en les seves espatlles. Va tornar a girar-se. No el veia però era allà.

Els seus dits van començar a explicar el que li passava pel cap. El xiuxiueig a cau d'orella, la mà que apartava els seus cabells permetent que uns llabis humits li besessin el clatell, una llengua que s'enroscava amb la seva, mans que lliscaven per dins la roba fins als seus pits durs i calents, que començaven a jugar i pessigar uns mogrons drets...

Ufff, va parar d'escriure. La pluja continuava caient al carrer. La pantalla ja no era un full en blanc. El va tornar a buscar amb la mirada, però continuava sense veure'l, no li calia, el notava darrera seu.

Quan una de les seves mans va resseguir-li el cos cap al melic, els dits d'ella van tornar a parlar. El cos d'ell enganxat al seu, el seu alè calent, les mans melic avall trobant el seu sexe, acaronant-lo, una llengua llepant el seu coll, unes paraules parlant de desig i plaer, dits que ja no acaronaven sinó que buscaven el camí per entrar allà on ella desitjava,...

Va deixar d'escriure altre cop. Sabia que aquella nit ja no hi tornaria. Va acabar d'un glop la copa de vi i va tancar la música. Va anar a l'habitació, continuava sense veure'l, però sabia que ell l'acompanyaria fins el llit.

Es va estirar al llit esperant-lo per acabar una història que va omplir una pantalla i una nit. Segur que vindria al seu costat.

A fora continuava plovent.

El rompeolas

Lunes martes miercoles mirando hacia el mar.....

San Fernando, Cadis, a punt de fer els 19. Rapat com un presoner i vestit d'un verd que m'acompanyaria tot un any. Assegut a terra, fregant amb les mans la cara i un cap que es demanava que collons feia allà i de quina manera tiraria endavant. Sol enmig d'un munt de gent reclutada per "servir" una soposada pàtria que mai va ser, ni és, ni serà meva.

Tots reunits en una escala, primeres sorpreses, "Quien no sabe escribir?", "Quien tiene hijos?", "Quien quiere ser policía o militar?". Al.lucino. Però que demanen? I sí, gent que aixeca la mà, que té fills, que vol fer carrera allà i el més trist, que no sap escriure. Encara avui em costa de creure.

Així començava "el campamento", al CIR SUR, un curset de 40 dies "para hacernos dignos de la patria y su ejercito". I sí, a base de pràctica, insults i bronques et converteixen en un projecte de soldat.
Després d'acostar-me per força una bandera als llabis, 5 dies a casa, mentint a tort i a dret, dient que tot anava i estava bé. Pillo música per les moltes estones mortes que tenia, Morir en Primavera de Loquillo i em sembla recordar que també The Joshua Tree dels U2, entre molts altres.

La següent parada Ceuta, la meva primera vegada a Âfrica i no precisament per fer turisme. 25 dies de festa a repartir en 10 mesos. Em semblava una condemna massa dura.

L'entrada al nou quartel de pel.lícula (de por clar). Tios a les finestres cridant "sangre fresca", "vais a morir", "bichos nuevos", etc, tec,... Una benvinguda genial.

Llavors la vaig descobrir, la cançó que dona títol a aquesta parrafada, El Rompeolas de Loquillo. Un tema que, estic cada cop més convençut, em va ajudar, i molt en aquelles estones de desànim i tristesa.
Hores i hores assegut sobre una taquilla mirant el petit tros d'aigua, vigilat per la gran pedra de Gibraltar. Dilluns, dimarts,... com diu la cançó, mirant aquell estret en forma de barrera insuperable, esgotant piles de walkman, i esgotant o millor dit, robant, un any de la meva vida. Mai he tingut 19 anys.

No hables de futuro es una ilusión....

Barcelona

Diumenge algú em va dir que esperava una entrada, i sí, crec que l'ocasió la mereix.

Quarts de 6 i ja havia vist un Michael Jackson, 2 àngels, 2 gàrgoles, un grup de ball, peixos, ocells i molta molta gent. A part de la televisió aixó es pot veure a les Rambles.

La trobada allà on la temporada passada hagués celebrat 8 festes i on espero n'hi hagin aquesta.

Trobada a 4 per un cafè. Una parella d'enamorats i dos espectadors de luxe, jo un dels espectadors privilegiats, i una fantàstica guia turística i de la festa de Barna.

Lleugera passejada per la ciutat. Pel camí més gent, més peixos, molt riure, molt amor, un grup de tambors i eviedentment una protesta laboral a Sant Jaume.

El primer local semblava tret d'una serie de tv de principis dels 80, les taules, la decoració, el cambrer, la seva mare, els preus,....només dues pantalles planes trencaven l'encant. Un lloc ideal per una bona conversa, més amor i més riures.

Segon local. Tranquilet, música tant suau com una il.luminació trencada pel flaix d'una càmara. La guia i jo miràvem una pel.lícula on els protagonistes tindran segur un final feliç. Copes, fotos, riures i una convidada a la festa. D'un cafè a un sopar.

Buscant lloc per sopar en una Barcelona de nit, que continua plena de gent arreu i unes joguines acolorides que pugen cel amunt ràpidament i baixen suaument esperant unes mans que les recullin.

Local petitó per sopar, per un bon sopar. No diré la frase amb que es defineix la parella però és ben certa, almenys aquesta és la meva impressió.

Cap al tard diem adéu a la parella, acaben la festa una estoneta abans que jo fagi l'última copa en un lloc tranquilet i bona companyia.

De la resta de la ciutat? Barcelona en colors de Gerard Quintana ho explica millor del que ho faria jo.

Gràcies per un dels millors cafès que he fet ultimament.

Un somriure

El local estava força bé. La Magda no hi havia estat mai, però una de les seves amigues sí, i van decidir anar allà a fer un got i xerrar una estoneta més després de sopar. Música agradable, la gent justa, il.luminació suau, sí, el local era guapo i s'hi estava força bé.

Feia mesos que la Magda no sortia i tant el sopar com les copes se l'hi havien posat tant bé com la conversa intrascendent amb les tres amigues. La seva camisa blanca, la seva faldilla no massa curteta i unes mitges negres la feien sentir estupenda.

L'hi va demanar la cigarreta acostant la boca a la seva orella, espantant a la Magda que no ho esperava. Segur que era més jove que ella, veu suau i una colònia que no va arribar a identificar. Sorpresa encara, ella va girar-se un xic i li va dir que no, que no fumava. Un cap problema i un somriure van fregar-li els llabis abans de deixar-la allà encara mirant una cara que ja no hi era.

Alguna cosa la va inquietar des d'aquell moment, i no era pas una mala sensació. No sabia si era el somriure o aquella olor que encara li voltava pel cap. Girava el cap a dreta i esquerra buscant i esperant veure aquella cara un altre cop. No la veia. El local era llarg i anava fent racons, que no li deixaven trobar el que buscava. No sabia perquè, peró volia tornar a veure aquell tio, alguna cosa dins seu li demanava.

Amb un vaig al lavabo, es va aixecar de la taula i caminant pel local, buscant uns serveis que no necesitava , va començar a buscar-lo. Va passar de llarg la porta de senyores mirant moltes cares que no li deien res. Has fet tard, va pensar, i llavors reculant va anar cap als serveis. Sortint, després d'arreglar-se el cabell davant del mirall, el va trobar davant seu, el mateix somriure, la mateixa olor. Un buscaves a algú? li va tornar a fregar els llabis, i ella nerviosa , no va poder dir res més que un no mentider.

Li va agafar la mà dient, anem? Sense dir res, ella el va seguir agafada a una  mà que la prenia suaument.

Fora el local van arribar al cotxe d'ella, es va asseure al volant i ell al costat. Ja no eren nervis el que ella tenia, ni por. Curiositat, calor, desig,... no ho sabia.

On anem? va demanar ella. Estàs sola? va ser la resposta.

Va enfilar direcció cap al seu pis, un quartet d'hora per carrers foscos i haurien arribat. Ella esperava, desitjava aturar-se abans, que ell li demanes o la fes parar en qualsevol racó fosc del trajecte. Tenia ganes d'ell i encara no entenia ben bé perque.

Ell continuava en silenci sense ni tant sols mirar-la. El quartet d'hora havia passat i el cotxe entrava al garatge comunitari del bloc de pisos. Va parar en la seva plaça, una plaça poc il.luminada, i van sortir del cotxe.

Ell no li havia dirigit la paraula en tot el trajecte i continuava igual. Ell se li va acostar i un vols pujar a pendre alguna cosa va sortir de la boca de la Magda.

La va empenyer fins la pared i un tot el que vull és aquí, seriós i sec la va excitar de manera inesperada.

Tranquilament ell es va agenollar davant d'ella, va passar les mans sota la faldilla i li va fer lliscar el tanga mitges avall. No va tenir temps de dir res, la llengua d'ell ja estava tastant el seu sexe humit i excitat.

El va deixar fer sense protestar, la veritat és que en tenia moltes ganes. Va aixecar una cama i l'ha passà per sobre l'espatlla del noi. El camí de la llengua es va aplanar i ella es va tinguer de mossegar els llabis per evitar cridar.

Calor. Es va descordar ella mateixa la camisa i mentre una mà apretava el cap del noi, l'altra s'humitejava amb els llabis i començava a fregar els pits.

Llengua.  No parava d'entrar i sortir, de girar, de fer-li perdre el cap, d'agitar la seva respiració, de mullar-la cada cop més.

Plaer. Com feia molt temps no l'havia sentit, de sentir-se atractiva, desitjada, menjada.

Es va despertar al cap d'unes hores mig despullada encara dins el cotxe, sola, suada, satisfeta, d'ell ni rastre, bé sí, el record d'un somriure i l'olor d'una colònia que no oblidaria mai més.

Tornar a casa

Feia 6 mesos que una mala feina l'havia portat a treballar a ciutat, a una gran ciutat. Havia deixat la familia, els amics, el poble i una feina tranquila que li agradava, però que no li permetia fer segons què. La pasta és la pasta i l'oportunitat no era per deixar escapar.

Només un parell d'hores, corrent una miqueta, el separaven del poble, però un mal horari feia que li fos difícil arrivar-s'hi. Tot i així, la vida a la ciutat no li desagradava, practicament no coneixia ningú fora de la feina, però tenia quantitat de coses per fer i llocs per anar, aixó sí, solet. Mantenia el contacte amb la mare i germans via telèfon, i via face amb alguns col.legues.  

Aquell dia però es va llevar d'una altra manera, no estava bé i no pas físicament parlant, va trobar que li faltava alguna cosa.

No era la companyia de la familia, sobretot de la mare i aquell pà amb tomàquet amb llangonissa, ni les copes amb els col.legues en aquell bar tronat del poble on s'hi arreplegava el bo i millor i evidentment el pitjor. Era alguna cosa que moltes nits de festa,  de tristesa, de nervis, de calma, d'amor, l'havia acompanyat.

Sabia que en aquella ciutat no la trobaria, si més no tal com ell la volia, per ell sol.

Se li va parar el cap, cosa que feia uns quants mesos que no li passava, i mentint a l'encarregat, va demanar festa a la tarda. L'única cosa que va aconseguir va ser una sortida un parell d'hores abans. Va pensar que ja en tindria prou i va fer camí cap al poble, sense dir res a ningú, ni familia ni amics. Si els hi comentava hauria de fer vida social i igual no la trobava.

A mig camí va parar en un super, una pasta i una cola pel camí i unes birres per quan la trobes, tampoc era un d'aquells romàntics o poetes aficionats.

Va arribar al poble tardet, cap al capvespre, una colla de camions per la carretera l'havien alentit però anava bé de temps. Va enfilar el carrer principal i després d'un parell de trencants va agafar direcció cap a la nova escola, a les afores del poble,  envoltada de bosc. Va aparcar allà mateix, l'aire calent d'una nit de Juny li va donar la benvinguda a casa. De nit ja, va enfilar caminant un corriol que el va portar  a un dels llocs on més temps havia passat tant sol com amb la colla, una gran pedra que s'aixecava una desena de metres sobre camps i boscos.

S'hi va asseure tranquilament, va encendre una cigarreta, va encetar una de les cerveses i  va esperar a que ella aparegés.
No va trigar gaire, el temps que va trigar en fer dues cerveses. Va sortir disfressada amb uns núvols lleugers que no aconseguien tapar la lum ataronjada amb que apareixia. La esperada lluna plena apareixia rodona, gran, esplèndida i començava a il.luminar-ho tot, encara amb un tò ataronjat que aniria canviant fins a un argent rodó dalt del cel.
A mida que l'esperada dama enfilava el seu camí amunt, ofegant al seu pas la llum de les estrelles, tota la inquietud, malestar, nerviosisme, solitud d'ell anaven desapareixen del seu cap i del seu cor. Una sensació de calma i tranquilitat li reomplien cap i cor.
Podia veure tranquilament la seva ombra allà al costat, mirant un paisatge fosc fins fa una estona i que ara era iluminat per un bany d'argent que fins i tot insinuava uns colors que ell savia de memòria.
Van fer junts encara dues cerveses més, la conversa va permetre que ell tragués tots el dubtes i pors, i ella li donés sol.lucions i valor.
Quan ella ja era al cim del seu viatge, ell tranquil i valent es va despedir. La lluna li il.luminava el corriol que el tornava de camí cap al cotxe. Abans de pujar al cotxe, una altra mirada cap al cel, un gran somriure dels dos i un... fins aviat.