Tornar a casa

Feia 6 mesos que una mala feina l'havia portat a treballar a ciutat, a una gran ciutat. Havia deixat la familia, els amics, el poble i una feina tranquila que li agradava, però que no li permetia fer segons què. La pasta és la pasta i l'oportunitat no era per deixar escapar.

Només un parell d'hores, corrent una miqueta, el separaven del poble, però un mal horari feia que li fos difícil arrivar-s'hi. Tot i així, la vida a la ciutat no li desagradava, practicament no coneixia ningú fora de la feina, però tenia quantitat de coses per fer i llocs per anar, aixó sí, solet. Mantenia el contacte amb la mare i germans via telèfon, i via face amb alguns col.legues.  

Aquell dia però es va llevar d'una altra manera, no estava bé i no pas físicament parlant, va trobar que li faltava alguna cosa.

No era la companyia de la familia, sobretot de la mare i aquell pà amb tomàquet amb llangonissa, ni les copes amb els col.legues en aquell bar tronat del poble on s'hi arreplegava el bo i millor i evidentment el pitjor. Era alguna cosa que moltes nits de festa,  de tristesa, de nervis, de calma, d'amor, l'havia acompanyat.

Sabia que en aquella ciutat no la trobaria, si més no tal com ell la volia, per ell sol.

Se li va parar el cap, cosa que feia uns quants mesos que no li passava, i mentint a l'encarregat, va demanar festa a la tarda. L'única cosa que va aconseguir va ser una sortida un parell d'hores abans. Va pensar que ja en tindria prou i va fer camí cap al poble, sense dir res a ningú, ni familia ni amics. Si els hi comentava hauria de fer vida social i igual no la trobava.

A mig camí va parar en un super, una pasta i una cola pel camí i unes birres per quan la trobes, tampoc era un d'aquells romàntics o poetes aficionats.

Va arribar al poble tardet, cap al capvespre, una colla de camions per la carretera l'havien alentit però anava bé de temps. Va enfilar el carrer principal i després d'un parell de trencants va agafar direcció cap a la nova escola, a les afores del poble,  envoltada de bosc. Va aparcar allà mateix, l'aire calent d'una nit de Juny li va donar la benvinguda a casa. De nit ja, va enfilar caminant un corriol que el va portar  a un dels llocs on més temps havia passat tant sol com amb la colla, una gran pedra que s'aixecava una desena de metres sobre camps i boscos.

S'hi va asseure tranquilament, va encendre una cigarreta, va encetar una de les cerveses i  va esperar a que ella aparegés.
No va trigar gaire, el temps que va trigar en fer dues cerveses. Va sortir disfressada amb uns núvols lleugers que no aconseguien tapar la lum ataronjada amb que apareixia. La esperada lluna plena apareixia rodona, gran, esplèndida i començava a il.luminar-ho tot, encara amb un tò ataronjat que aniria canviant fins a un argent rodó dalt del cel.
A mida que l'esperada dama enfilava el seu camí amunt, ofegant al seu pas la llum de les estrelles, tota la inquietud, malestar, nerviosisme, solitud d'ell anaven desapareixen del seu cap i del seu cor. Una sensació de calma i tranquilitat li reomplien cap i cor.
Podia veure tranquilament la seva ombra allà al costat, mirant un paisatge fosc fins fa una estona i que ara era iluminat per un bany d'argent que fins i tot insinuava uns colors que ell savia de memòria.
Van fer junts encara dues cerveses més, la conversa va permetre que ell tragués tots el dubtes i pors, i ella li donés sol.lucions i valor.
Quan ella ja era al cim del seu viatge, ell tranquil i valent es va despedir. La lluna li il.luminava el corriol que el tornava de camí cap al cotxe. Abans de pujar al cotxe, una altra mirada cap al cel, un gran somriure dels dos i un... fins aviat.