Tres minuts

Obro els ull, tot és fosc, fred, silenci, no sé on soc.

Em sembla caminar enmig d'aquesta foscor però no sé si em moc o no, és una sensació nova, no tinc cap mena de referència. El silenci és absolut, intento cridar i no puc, no tinc sensació de moviment.

De cop una punxada, i després una altra, sento el pit atravessat per no sé que. Dolor intens, profund, constant. Una presència darrera meu, prement contra el meu pit alguna cosa que es clava a banda i banda.

Ara si que tinc sensació de moviment, m'empeny cap a no sé on, em moc, o millor dit ens movem enmig de la foscor. El dolor continua, però no sé si estic dret, estirat, només dolor i moviment cap enlloc.

Hores, dies, mesos, ni idea, no sabria dir. Per fi la foscor canvia, una bermelló apareix davant meu, cada cop més intensa, estic dret, començo a distingir el meu cos nu, i també els braços que castiguem el meu pit i que m'acompanyen cap a l'horitzó bermell.

Més hores, dies, mesos, de dolor i viatge. El bermell ja m'envolta, cada cop més intens, calor, molta calor, bermell, cap forma, cap paisatge.

El dolor i el viatge continua, començo a veure les flames a l'horitzó, s'aixequen fins allà on m'arriva la vista, surten des de darrera el que semblen uns turons. M'hi vaig acostant, una mena de desert rogenc il.luminat per flames gegantines, i al peu d'unes muntanyes una mena de ciutat mig derruida.

Calor insoportable, fum i llavors per fi els primers sons que escolto. Crits, molts crits. A mida que ens acostem a la ciutat els crits son més i més forts. Enfilem el carrer principal.

Homes i dones al carrer patint tant o més que jo. Alguns sense cames, altres sense braços, altres sense pell. Un grup de gent empaitant un cos, atrapant-lo i devorant-lo. Una bogeria.

Segueixo carrers i carrers, segueix la gent desfigurada, segueix la matança, segueix la bogeria, segueix el dolor.

Davant meu apareix una figura, negre, alta, amaga alguna cosa darrera, m'aturo o m'aturen davant d'ell. Al seu voltant tot és silenci i fred.

S'apropa cap a mi, i la lluentor de la daga que porta a la mà practicament em cega i em fa tancar els ulls.

Obro els ulls, la intensa claror em fa mal. Torno a sentir crits, diferents, algú m'agafa la mà, no sento dolor, la meva dona i els meus fills criden i riuen, una infermera em neteja el pit mentre una altra em posa un gota a gota.

Sento com el doctor li diu la sort que he tingut a la meva dona i als meus fills, no és normal recuperar algú després de tres minuts d'aturada cardíaca en les meves condicions. M'abracen i ploren sobre mi.

Tres minuts d'aturada.

Tres minuts mort.

Tres minuts a l'infern.



Blanca

No li va costar gaire adonar-se que li estava posant les banyes, la Blanca era una tia amb intuició que estava al cas de tots el detalls. Només li va caldre un cop d'ull al mòbil, una nit quan ja ell dormia. No ho havia fet mai aixó de xafardejar el telèfon del seu marit però volia comfirmar les seves sospites i clar, les va comfirmar.

Va pensar en montar un escàndol i engegar-ho tot a la merda, però s'ho va repensar, va respirar fons i va decidir aprofitar la situació, va recordar allò típic que la venjança es serveix freda i esperar el seu moment.

Al cap d'una setmaneta va començar el primer acte de la seva particular venjança. Es va arreglar com mai ho havia fet i amb l'excusa d'una trobada amb excompanyes d'escola va sortir de cacera, a buscar un bon o mal tio per coronar amb banyes al seu marit.

Va anar a un bon restaurant, on va sopar soleta, sense estalviar en res, esperant l'hora d'anar a un local modernillo on es podia pillar el que ella volia, segons l'hi havien dit. El vi del sopar i el xupito que va fer allà mateix la van fer agafar un taxi que la va deixar a la porta del local en qüestió.

Va entrar i va anar de dret als seveis on es va arreglar el cabell, es va recolocar els sostenidors i es va donar una segona mà del perfum francès que el marit li havia regalat. Cinc minutets després estava ja a la barra demanant el seu combinat preferit i mirant si veia alguna cosa interessant per acabar bé la nit.

La cosa es va començar a espatllar quan una veu femenina i coneguda li va dir "com estàs guapa? que fas fer aqui?". El cap de la Blanca va trobar una excusa que tampoc va convèncer la seva amiga Maite que es va asseure, també sola, en una taula a uns metres d'ella.

La Maite no era una de les seves millors amigues, es veien de tant en tant i amb poca conversa, més que res per que vivien al mateix barri i coincidien alguna vegada al tenir mateixos horaris.

El pla de la Blanca perillava, la Maite no es movia d'aquella taula i el fet de trobar un tio allà i que la colega ho pilles no li feia gràcia, no era el que ella volia.

Quan la Maite se li va tornar a acostar, no li va sorprendre la pregunta "encara sola?" sino la mà calenta d'ella dissimuladament posada sobre la seva cuixa buscant camí sota la seva faldilla. I més sorpresa quan els dits de la Maite li fregaven el cony per sobre les calces i una llengua humida entrava a la seva orella.

L'humitat que travessava ja les calces va fer somriure la Maite i amb un "anem a pentinar-nos" van anar cap als serveis agafades de la mà. Evidenment més que pentinar-se es van despentinar. Tancades en un dels 4 lavabos van començar a menjar-se les boques mentre les 4 mans no paraven de recorrer els dos cossos amunt i avall, de davant a darrere, sense parar.

Era evident que no era la primera experiència d'aquell tipus de la Maite, la Blanca es deixava fer, volia més, i també volia fer. Mirava i sentia com els dits i la llengua de la Maite fregaven i entraven per tots els forats del seu cos, sense dir-se res, contenint els gemecs i crits. No va trigar gaire estona ha tenir un dels millors orgasmes de la seva vida. La Maite, encara agenollada, la mirava amb un somriure burleta.

Recordant el que havia vist feia uns minuts la Blanca va pendre el cos de la Maite i es va esforçar per estar a l'altura, i va estar-hi, l'orgasme de la Maite va ser tant o millor que el seu.

L'endemà al matí la Blanca estava radiant, una mica cansadeta però amb una cara de felicitat com feia dies que no tenia. El marit li va demanar com havia anat la trobada, i ella "bé, una bona conversa", "dones, no pareu de fer anar la lengua" va dir ell.

Somrien amb el café amb llet a la mà "ben cert " va dir ella.

On els carrers no tenen nom

Caminava rambla avall mirant el terra, sol, com sempre. La cigarreta en una mà i l'altra amagada a la butxaca d'uns texans vells i gastats. Caminava i es sentia sol enmig d'aquell garbuig de gent que omplia el passeig aprofitant la fresca de la nit. Havia sortit a mitja tarda d'alló que uns anomenaven casa i ell en deia presó. Ningú el trobaria a faltar allà, només una radio i un vell televisor li feien companyia en aquell forat.

Amb els seus quaranta llargs es sentia un fracassat. Havia fallat a uns pares i germans que el van deixar d'estimar per culpa d'ell mateix, a uns estudis que no va acabar, a una dona i dos fills que va abandonar i ara no volien saber res d'ell, a un grapat de bons amics que també va deixar perdre i a un munt de feines, bones i dolentes.

No havia fallat a l'alcohol, el tabac, les drogues, el joc, les putes, i a deixar escapar una salut que ara li passava factura.

Continuava caminant en silenci, una cigarreta rera l'altra, amb unes monedes a la butxaca que li servirien per comprar més tabac i potser comprar alguna cervesa en un supermercat.

Va deixar la rambla i va girar cap a un d'aquells carrerons estrets on tantes vegades havia passat. Uns metres enllà una romanesa que li devia treure 10 anys, tenyida de ros se li va oferir, "frances 10, completo 30", ell ni la va mirar, i va deixar enrere un "gilipollas" amb accent romanès acompanyat d'un dit alçat.

Més carrers, bruts, humits, foscos, tots li semblaven iguals. Va girar a l'esquerra i un pakistanès 20 anys més jove que ell li va oferir una bosseta "por 60 euros", tampoc va girar el cap, va deixar enrere un "te la dejo por 55".

Carrers plens de putes, camells, drogadictes, i de desgraciats com ell, que no tenien cap altre lloc on anar. Carrers que l'havien acompanyat els ultims 20 anys i que no sabia quants més l'acompanyarien.
Desitjava que no fossin gaires més.

Cartes

Aquella tarda, com moltes altres, estava assegut davant el televisor. Un canal d'aquest de 24 hores d'esport, on podies veure des de futbol a una interessantíssima partida de bitlles, passant per curses de cotxes o unes increïbles partides de billar.

Havia lluitat molt per evitar arribar allà on estava. Havia lluitat ell i tots els seus.

Feia un any que començava un joc que li feia apostar la vida en una partida en la que necessitaria bones cartes i molta molta sort.

Tenia varies cartes per jugar, totes amb noms que feien por, que indicaven la dificultat de la partida que tenia entre mans, quimioteràpia, radiació, cirurgia,... Cartes que feien por a ell i a tots els seus, que seient al seu costat en aquella taula on només hi havia un altre rival, això sí, un rival que havia posat una gran aposta sobre la taula.

No es va espantar, tenia joc i ajuda per jugar i va jugar, més ben dit havia de jugar. Sense por, posant una altra carta quan perdia l'anterior, aguantant malestar, caiguda de cabell, vòmits, dolor, desànim, millores, davallades,...Carta rere carta, sense por, en una partida, mai més ben dit, a vida o mort.

Un any després, esgotat però desitjant encara guanyar, deixava i perdia la darrera carta sobre la taula. Havia perdut sí, però havia jugat fins al final.

Davant el televisor mirava com uns esquiadors feien salts des d'un trampolí. L'acompanyava un respirador i un gota a gota endollat al canell. Només esperava que algú entrés i reclamés la poca vida que ja li quedava. Esperava... No sabia què esperava, no sabia com seria aquell moment, o aquella persona, o aquella cosa, o aquella llum, o aquella foscor, o aquell viatge, o aquell soroll, o aquell silenci, o....

Només sabia que podia venir quan volgués, que ell havia acomplert, que havia jugat net amb tot el que tenia a la mà, amb totes les cartes que havia tingut al seu abast.

Amb l'ajuda d'aquell gota a gota esperava tranquil, sense por, havent perdut una partida que tothom més tard o més d'hora, amb unes o altres cartes, acaba perdent.

Un saltador deixava enrera el trampolí, creuava amunt un cel blau i ell tancava els ulls.
No va veure com baixava i lliscava suaument sobre la neu.

Va per tu.

Purple Rain

Una nit com tantes, asseguda davant el teclat i la pantalla. Sola com sempre en aquell pis petit. Tenia ganes d'escriure alguna cosa. Sempre li havia agradat escriure però feia una temporada que rès li sortia del cap.

Aquella nit era diferent, o si més no la plantejava diferent. Havia arribat xopa d'una pluja que l'havia arreplegat a mig camí de casa. La dutxa d'aigua calenta la va deixar com nova i la copa de vi que preparava li venia molt de gust. Sentia el sò de la pluja mullant i refrescant els carrers. Només li faltava una coseta, alguna cosa que donés vida a uns auriculars que ara no deien res. Va mirar per la finestra i va saber què tenia que posar.

Els primers acords de guitarra van sonar abans que el príncep comencés a recitar-li unes paraules de sobra conegudes per ella. Una de les seves cançons preferides.

Un glop de vi, una mirada a la pantalla en blanc i llavors va notar-ho, ja no estava sola. Alguna cosa s'agitava darrera seu, en silenci. Va girar el cap i no va veure res, no es va preocupar, sabia que tard o d'hora seria allà, darrera seu.

Una mica més de vi.

Una alenada calenta al clatell li va fer saber que ja era allà, al seu costat. El príncep i una guitarra continuaven en la seva oïda, però cada cop menys en el seu cap. Llavors una veu tranquila, serena i suau va xiuxiuejar mentre unes mans calentes s'arrepenjaven en les seves espatlles. Va tornar a girar-se. No el veia però era allà.

Els seus dits van començar a explicar el que li passava pel cap. El xiuxiueig a cau d'orella, la mà que apartava els seus cabells permetent que uns llabis humits li besessin el clatell, una llengua que s'enroscava amb la seva, mans que lliscaven per dins la roba fins als seus pits durs i calents, que començaven a jugar i pessigar uns mogrons drets...

Ufff, va parar d'escriure. La pluja continuava caient al carrer. La pantalla ja no era un full en blanc. El va tornar a buscar amb la mirada, però continuava sense veure'l, no li calia, el notava darrera seu.

Quan una de les seves mans va resseguir-li el cos cap al melic, els dits d'ella van tornar a parlar. El cos d'ell enganxat al seu, el seu alè calent, les mans melic avall trobant el seu sexe, acaronant-lo, una llengua llepant el seu coll, unes paraules parlant de desig i plaer, dits que ja no acaronaven sinó que buscaven el camí per entrar allà on ella desitjava,...

Va deixar d'escriure altre cop. Sabia que aquella nit ja no hi tornaria. Va acabar d'un glop la copa de vi i va tancar la música. Va anar a l'habitació, continuava sense veure'l, però sabia que ell l'acompanyaria fins el llit.

Es va estirar al llit esperant-lo per acabar una història que va omplir una pantalla i una nit. Segur que vindria al seu costat.

A fora continuava plovent.

El rompeolas

Lunes martes miercoles mirando hacia el mar.....

San Fernando, Cadis, a punt de fer els 19. Rapat com un presoner i vestit d'un verd que m'acompanyaria tot un any. Assegut a terra, fregant amb les mans la cara i un cap que es demanava que collons feia allà i de quina manera tiraria endavant. Sol enmig d'un munt de gent reclutada per "servir" una soposada pàtria que mai va ser, ni és, ni serà meva.

Tots reunits en una escala, primeres sorpreses, "Quien no sabe escribir?", "Quien tiene hijos?", "Quien quiere ser policía o militar?". Al.lucino. Però que demanen? I sí, gent que aixeca la mà, que té fills, que vol fer carrera allà i el més trist, que no sap escriure. Encara avui em costa de creure.

Així començava "el campamento", al CIR SUR, un curset de 40 dies "para hacernos dignos de la patria y su ejercito". I sí, a base de pràctica, insults i bronques et converteixen en un projecte de soldat.
Després d'acostar-me per força una bandera als llabis, 5 dies a casa, mentint a tort i a dret, dient que tot anava i estava bé. Pillo música per les moltes estones mortes que tenia, Morir en Primavera de Loquillo i em sembla recordar que també The Joshua Tree dels U2, entre molts altres.

La següent parada Ceuta, la meva primera vegada a Âfrica i no precisament per fer turisme. 25 dies de festa a repartir en 10 mesos. Em semblava una condemna massa dura.

L'entrada al nou quartel de pel.lícula (de por clar). Tios a les finestres cridant "sangre fresca", "vais a morir", "bichos nuevos", etc, tec,... Una benvinguda genial.

Llavors la vaig descobrir, la cançó que dona títol a aquesta parrafada, El Rompeolas de Loquillo. Un tema que, estic cada cop més convençut, em va ajudar, i molt en aquelles estones de desànim i tristesa.
Hores i hores assegut sobre una taquilla mirant el petit tros d'aigua, vigilat per la gran pedra de Gibraltar. Dilluns, dimarts,... com diu la cançó, mirant aquell estret en forma de barrera insuperable, esgotant piles de walkman, i esgotant o millor dit, robant, un any de la meva vida. Mai he tingut 19 anys.

No hables de futuro es una ilusión....

Barcelona

Diumenge algú em va dir que esperava una entrada, i sí, crec que l'ocasió la mereix.

Quarts de 6 i ja havia vist un Michael Jackson, 2 àngels, 2 gàrgoles, un grup de ball, peixos, ocells i molta molta gent. A part de la televisió aixó es pot veure a les Rambles.

La trobada allà on la temporada passada hagués celebrat 8 festes i on espero n'hi hagin aquesta.

Trobada a 4 per un cafè. Una parella d'enamorats i dos espectadors de luxe, jo un dels espectadors privilegiats, i una fantàstica guia turística i de la festa de Barna.

Lleugera passejada per la ciutat. Pel camí més gent, més peixos, molt riure, molt amor, un grup de tambors i eviedentment una protesta laboral a Sant Jaume.

El primer local semblava tret d'una serie de tv de principis dels 80, les taules, la decoració, el cambrer, la seva mare, els preus,....només dues pantalles planes trencaven l'encant. Un lloc ideal per una bona conversa, més amor i més riures.

Segon local. Tranquilet, música tant suau com una il.luminació trencada pel flaix d'una càmara. La guia i jo miràvem una pel.lícula on els protagonistes tindran segur un final feliç. Copes, fotos, riures i una convidada a la festa. D'un cafè a un sopar.

Buscant lloc per sopar en una Barcelona de nit, que continua plena de gent arreu i unes joguines acolorides que pugen cel amunt ràpidament i baixen suaument esperant unes mans que les recullin.

Local petitó per sopar, per un bon sopar. No diré la frase amb que es defineix la parella però és ben certa, almenys aquesta és la meva impressió.

Cap al tard diem adéu a la parella, acaben la festa una estoneta abans que jo fagi l'última copa en un lloc tranquilet i bona companyia.

De la resta de la ciutat? Barcelona en colors de Gerard Quintana ho explica millor del que ho faria jo.

Gràcies per un dels millors cafès que he fet ultimament.