Lunes martes miercoles mirando hacia el mar.....
San Fernando, Cadis, a punt de fer els 19. Rapat com un presoner i vestit d'un verd que m'acompanyaria tot un any. Assegut a terra, fregant amb les mans la cara i un cap que es demanava que collons feia allà i de quina manera tiraria endavant. Sol enmig d'un munt de gent reclutada per "servir" una soposada pàtria que mai va ser, ni és, ni serà meva.
Tots reunits en una escala, primeres sorpreses, "Quien no sabe escribir?", "Quien tiene hijos?", "Quien quiere ser policía o militar?". Al.lucino. Però que demanen? I sí, gent que aixeca la mà, que té fills, que vol fer carrera allà i el més trist, que no sap escriure. Encara avui em costa de creure.
Així començava "el campamento", al CIR SUR, un curset de 40 dies "para hacernos dignos de la patria y su ejercito". I sí, a base de pràctica, insults i bronques et converteixen en un projecte de soldat.
Després d'acostar-me per força una bandera als llabis, 5 dies a casa, mentint a tort i a dret, dient que tot anava i estava bé. Pillo música per les moltes estones mortes que tenia, Morir en Primavera de Loquillo i em sembla recordar que també The Joshua Tree dels U2, entre molts altres.
Després d'acostar-me per força una bandera als llabis, 5 dies a casa, mentint a tort i a dret, dient que tot anava i estava bé. Pillo música per les moltes estones mortes que tenia, Morir en Primavera de Loquillo i em sembla recordar que també The Joshua Tree dels U2, entre molts altres.
La següent parada Ceuta, la meva primera vegada a Âfrica i no precisament per fer turisme. 25 dies de festa a repartir en 10 mesos. Em semblava una condemna massa dura.
L'entrada al nou quartel de pel.lícula (de por clar). Tios a les finestres cridant "sangre fresca", "vais a morir", "bichos nuevos", etc, tec,... Una benvinguda genial.
Llavors la vaig descobrir, la cançó que dona títol a aquesta parrafada, El Rompeolas de Loquillo. Un tema que, estic cada cop més convençut, em va ajudar, i molt en aquelles estones de desànim i tristesa.
Hores i hores assegut sobre una taquilla mirant el petit tros d'aigua, vigilat per la gran pedra de Gibraltar. Dilluns, dimarts,... com diu la cançó, mirant aquell estret en forma de barrera insuperable, esgotant piles de walkman, i esgotant o millor dit, robant, un any de la meva vida. Mai he tingut 19 anys.
No hables de futuro es una ilusión....
Hores i hores assegut sobre una taquilla mirant el petit tros d'aigua, vigilat per la gran pedra de Gibraltar. Dilluns, dimarts,... com diu la cançó, mirant aquell estret en forma de barrera insuperable, esgotant piles de walkman, i esgotant o millor dit, robant, un any de la meva vida. Mai he tingut 19 anys.
No hables de futuro es una ilusión....
2 comentaris:
Ara has de viure molt intensament per recuperar aquell any que et van arrebatar. Aprofita a tope cada oportunitat que la vida et done.
Un petó
El temps passa, les oportunitats també. Per sort ara la mili no és obligatòria, pero quantes vegades i cuantes persones han perdut un any de la seva vida (o més)... No has tingut 19 anys, dius, ni els tindras mai. Aprofita el que et queda, que és molt.
Jo penso que no vull fer-me gran pensant en les coses que vaig deixar de fer... simplement vull arribar a certa edat i pensar en lo molt que he aprofitat els meus moments, i en això estic, aprofitant i vivint cada segon.
Aprofita-la, es dura, però bonica si la saps viure. Un petó.
Publica un comentari a l'entrada