On els carrers no tenen nom

Caminava rambla avall mirant el terra, sol, com sempre. La cigarreta en una mà i l'altra amagada a la butxaca d'uns texans vells i gastats. Caminava i es sentia sol enmig d'aquell garbuig de gent que omplia el passeig aprofitant la fresca de la nit. Havia sortit a mitja tarda d'alló que uns anomenaven casa i ell en deia presó. Ningú el trobaria a faltar allà, només una radio i un vell televisor li feien companyia en aquell forat.

Amb els seus quaranta llargs es sentia un fracassat. Havia fallat a uns pares i germans que el van deixar d'estimar per culpa d'ell mateix, a uns estudis que no va acabar, a una dona i dos fills que va abandonar i ara no volien saber res d'ell, a un grapat de bons amics que també va deixar perdre i a un munt de feines, bones i dolentes.

No havia fallat a l'alcohol, el tabac, les drogues, el joc, les putes, i a deixar escapar una salut que ara li passava factura.

Continuava caminant en silenci, una cigarreta rera l'altra, amb unes monedes a la butxaca que li servirien per comprar més tabac i potser comprar alguna cervesa en un supermercat.

Va deixar la rambla i va girar cap a un d'aquells carrerons estrets on tantes vegades havia passat. Uns metres enllà una romanesa que li devia treure 10 anys, tenyida de ros se li va oferir, "frances 10, completo 30", ell ni la va mirar, i va deixar enrere un "gilipollas" amb accent romanès acompanyat d'un dit alçat.

Més carrers, bruts, humits, foscos, tots li semblaven iguals. Va girar a l'esquerra i un pakistanès 20 anys més jove que ell li va oferir una bosseta "por 60 euros", tampoc va girar el cap, va deixar enrere un "te la dejo por 55".

Carrers plens de putes, camells, drogadictes, i de desgraciats com ell, que no tenien cap altre lloc on anar. Carrers que l'havien acompanyat els ultims 20 anys i que no sabia quants més l'acompanyarien.
Desitjava que no fossin gaires més.